-
"Països de paper": a propòsit de la crítica
Hi ha diverses maneres d'afrontar la crítica literària, però per resumir, i a grans trets, hi ha un corrent que assumeix una certa tasca de fiscalitzar la producció, la de posar èmfasi en les disfuncions de la creació literària en prejudici de les troballes i les virtuts de l'obra. En favor d'aquesta visió la recerca de cànons literaris més exigents i rigorosos. Passa que, com bé diu el crític Francesc Calafat en el pròleg de Països de Paper. Notes sobre literatura (Editorial Afers, 2013), que d'això va aquesta entrada, "(...) la virulència, sense filtres, pot convertir el glossador en un fiscal contumaç (...) cosa que li faria perdre de vista els altres papers del judici".
En contra d'això, prossegueix, "(...) no és cap idea descabdellada concebre els escrits com un joc de contrapesos que, segons com i quan, es poden decantar en una direcció o en una altra. Un crític ha de descriure i ponderar allò que llig, però procurant que el més important no siga la part valorativa, perquè una crítica decantada només cap a aquest costat, amb l'elogi apegalós o amb la falç en la mà, pot ser un pastís o una sagnia, però pot tenir poca rellevància". Aquest criteri ha estat al llarg del temps el principi rector de la llarga tasca de Calafat com a crític i comentarista literari que, de forma oportuna, s'arreplega en l'antologia abans citada. Crítiques, conferències o textos dispersos, en bona part pertanyents al suplement literari d'El País, Quadern, però també a El Temps, Caràcters, Avui, Ínsula o l'Illa, entre d'altres.
El volum incita i enriqueix la lectura d'obres dels nostres clàssics, als quals se'ls dedica bon part del metratge, però també serveix per conèixer obres contemporànies que resulta enriquidor afegir al disc dur, algunes editades ja fa un temps, complint el que ha de ser, al meu parer, la tasca primordial de la crítica, donar a conèixer els llibres que paga la pena llegir. Calafat condueix el vaixell per aigües no tèrboles, amb una prosa eficaç i llegidora , que no obstant això no deixa sense apuntar els dèficits i carències de les obres en anàlisi. El crític, a més, sol oposar a la nostra literatura uns altres referents, en un joc d'espills no sempre afalagador per als de casa.
En acabant, la visió global en llegir el llibre és que els nostres clàssics sostenen amb suficiència les comparances amb les obres coetànies. Però la poesia i, sobretot, la narrativa actual, tot i els progressos i l'aparició d'un cert número d'obres notables els darrers temps, són el fruit d'una literatura encara en construcció, no del tot sòlida, vacil·lant, malgrat les bones veus que presenta. Un "sí, però...", constructiu i engrescador, però també realista. Fet i fet, el llibre serveix per avaluar la tasca d'algú que, no debades, és un referent crític a casa nostra. Algú que ha fet la seua faena: sense estridències, alié a una certa crítica egocèntrica i autoreferencial, però que no deixa d'assenyalar els buits. Fent crítica, també, i això ja és una interpretació meua, per omissió. Tampoc és que siga important això: allò rellevant és que Països de paper és una incitació a la lectura. A les bones lectures. Com el mateix al·ludit escriuria, objectiu acomplit.
Xavier Aliaga
-
Si TV3 diu…
Fa uns quants mesos el Tribunal Suprem va anul·lar el decret de Francisco Camps que prohibia les emissions de TV3 al País Valencià, ja que la Generalitat Valenciana només pot controlar i sancionar la prestació de serveis de comunicació audiovisual sobre cadenes d'un àmbit no superior al valencià i també les gestionades per la mateixa autonomia valenciana o per entitats a què la Generalitat haja conferit la gestió.
Aleshores, ¿com és que el vicepresident de la Generalitat Valenciana, el senyor José Ciscar, amenaça de tallar unes emissions de la televisió pública catalana (que encara no s'han représ) en cas que la dita televisió no empre el terme «Comunitat Valenciana» si no té competències per a fer-ho? Si és obvi que no pot fer-ho, ¿què s'amaga darrere l'anunci del vicepresident?
Tornem al títol de l'article i completem la frase: «Si TV3 diu... País Valencià (o no diu Comunitat Valenciana), el consell tallarà les emissions de TV3», i sense que el fetge se'ns altere, fem una altra pregunta elemental: ¿A quina època recent de la societat valenciana ens remet el binomi denominador País Valencià-Comunitat Valenciana? Com que la resposta també és òbvia, no ens hi entretindrem gens ni miqueta. Recomane, però, una lectura atenta del llibre del sociòleg
Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalnisme i identitat valenciana [
editorial Afers] per a entendre com es va gestar un conflicte que va molt més enllà d'un parell de denominacions de l'autonomia valenciana, ja que ambdues apel·lacions, que no són neutres, representen la plasmació de dues visions enfrontades que es disputen la centralitat ideològica i, per tant, el domini social del País Valencià.
Si entenem, consegüentment, on ens situen les declaracions del Consell, potser entendrem millor quines són les intencions amb què les fa i quina és l'estratègia que farà servir per a continuar tenint el domini social del nostre poble. I davant d'això, el que ens hem de preguntar els valencianistes és si tornarem a repetir els mateixos errors —ara que tenim la perspectiva de la història i uns quants estudis sobre la qüestió—, per a continuar regalant als nacionalistes espanyols de dretes el domini social sobre la societat valenciana. Domini que, a més, li resulta cabdal perquè des del control de les institucions i dels mitjans de comunicació que en depenen, no solament continua fent prevaldre la visió del nacionalisme espanyol a la societat valenciana, sinó que boicoteja la recuperació de la llengua i la cultura pròpia del poble valencià i manté un model econòmic que ens subjuga als interessos de Madrid-Espanya i que ens impedeix als valencians tindre recursos propis per a atendre serveis bàsics com ara l'educació, la sanitat i els serveis socials.
Així doncs, si des del progressisme valencianista no s'entén que les polítiques regressives del Partit Popular en els serveis bàsics i el model econòmic nefast basat en la rajola han estat possibles gràcies a haver dominat la societat valenciana mitjançant un discurs identitari que no hem sabut contrarestar, tornarem a repetir els errors del passat, ja que si tan bons resultats li ha donat en el passat, ¿per què no hauria de donar-li'n ara? ¿La prova? Les declaracions del Consell sobre TV3. Així doncs, mentre aquest flanc quede obert, cada volta que el Partit Popular o el partit espanyolista de torn que domine la Generalitat, veja amenaçats la supremacia i el control de les institucions valencianes tornarà a fer servir el recurs que tan bé li ha anat des que va començar la transició i que condemna el poble valencià a uns indicadors de qualitat de vida cada vegada més allunyats dels països avançats.
¿Quina és la millor manera de bastir un discurs alternatiu a la retòrica demagògica blavera? A parer meu, des de la contradicció flagrant que suposa que un nacionalista espanyol adopte la vestimenta de «el más valenciano», però també, i si em permeten el símil futbolístic, des de la creació d'un discurs que faça que el nacionalisme espanyol deixe per sempre més de jugar a casa i que d'ara en avant jugue sempre com a visitant, inhabilitant allò que tants rèdits els ha proporcionat. Com que no vull que la reflexió quede conceptualitzada teòricament, posaré un exemple pràctic d'actualització d'estat del Facebook:
«Mentre milers de persones es reunien a la plaça de la mare de Déu de la capital valenciana, al president de la Generalitat els 43 morts de laccident del metro li mereixen tal respecte que no reobrirà la investigació. Ara bé si els catalans diuen País Valencià, aleshores agafarà la destral i tallarà el senyal de TV3. La vida és qüestió de prioritats.»
¿Què hi ha en aquest comentari? Ací poden haver-hi diferents interpretacions, però em fa l'efecte que un petit resum de l'article: la denúncia d'un discurs anticatalanista ranci dels senyors que ens governen per a mantenir-se en el poder coste el que coste, mentre hi ha problemes greus en la societat valenciana dels quals es desentenen. I ací és on rau la nostra força, perquè nosaltres, els valencianistes, a diferència d'ells, no volem ocupar el poder per ocupar-lo, sinó per transformar la societat valenciana en una societat oberta, dinàmica, pròspera i valenciana que augmente la qualitat de vida de tots els valencians, també dels qui se senten únicament espanyols. Ara bé, si no trenquem l'hegemonia discursiva blavera del nacionalisme espanyol —cosa que, com mostra el paràgraf anterior, no és gens difícil d'aconseguir— en cas que el nacionalisme espanyol perda el poder a causa de la conjuntura econòmica actual, preparem-nos a una oposició identitària ferotge del PP valencià en els mateixos termes que durant els anys 80 amb resultats coneguts: tornar a ser «los más valencianos» i governar no sé quantes legislatures més amb el que pressuposa això d'involució lingüística, social, de drets laborals, educatius, sanitaris, etc., del poble valencià i de subjugació, marginació, etc., d'un valencianisme polític, social i cultural. I estarem d'acord que deixar que l'espanyolisme s'impose per errors propis dels mateixos valencianistes seria una cosa imperdonable. Així doncs, ha arribat l'hora de dur la veu cantant en el debat discursiu, ara que el valencianisme es prepara per a ser alternativa de govern, tal com ja fa anys van fer el nacionalisme basc i català en les societats respectives.
Jaume Flor
-
Òscar Jané parla sobre el llibre «Ultalocalisme»
Òscar Jané, historiador, membre de Mirmanda i coeditor del llibre, Ultralocalisme. D’allò local a l’universal. A la introducció del llibre (
editorial Afers), Òscar Jané estableix que vivim en l’era del cosmopaletisme. Afegeix que els anhels e grandesa cultural han fet malbé Barcelona fins al punt que ha deixat de ser la capital del país i el punt d’aglutinació de la cultura catalana. «Potser Barcelona està destinada a esdevenir un simple centre de distribució de mercaderies: un pur enclavament logístic.»
-
«La tertúlia de Joan Fuster», per Xavier Serra
Xavier Serra —o Xavi Sierra, com l’he conegut sempre— és un professor d’aquells que els alumnes el titllen de
fill de puta. L’expressió «fill de puta», com bé diu ell mateix a l’obra, pot tenir un tarannà d’amistat. Dos amics que s’estimen l’un a l’altre poden dir-se aquesta expressió i no s’ofendran, més bé al contrari, l'ús els fa entendre que el seu vincle afectiu és fort.
Ara bé, us asegure que aquesta no és la semàntica que els alumnes empren quan fan referència a Xavier Serra.
Vaig conèixer Serra com a professor als meus anys a l’institut —és Doctor per la Universitat de València— i a l’igual que altres professors fills de putes —Boro Vendrell, Vicent Josep Escartí, Vicent Alonso, etc.— per als demés, a mi em creava una certa simpatia o, podria dir millor, una certa empatia. No sé per quin motiu són aquesta mena de professors que t’obliguen a fer exercicis mentals i no a ser simples màquines reproductores de fulls plens d’estudis d’altres, aquells que m’eren més atractius —intel·lectualment parlant.
L’obra comença pels primers anys de la vida com a intel·lectual de Joan Fuster, narrant breument la seua procedència, i fent un repàs epidèrmic per la seua vida fins a la seua mort. El fil conductor són les diferents tertúlies a les que assistia Fuster —sobretot a València i a sa casa de Sueca— i les seues amistats lligades a elles des de jove. D’aquesta manera Serra va desgranant quines són les seues amistats més properes, què van fer i qui van ser, les inquietuds del mestre , allò que busca, què pretén, què aconsegueix i què no, etc.
El llenguatge de Serra és culte. Ben culte. Tot i ser ben fàcil d'entendre perquè usa un llenguatge que ens és proper. No és casual. Escriure com ell escriu és un art i l'art —excepte rares ocasions— mai és casual.
L'estil que empra és clar i àgil, sense barroquismes, cosa que cal agrair quan estem davant d'obres que per si soles podrien tindre una certa dificultat de comprensió.
L'obra no té una extensió considerable, el rerefons que comporta haver-la escrit sí.
En la meua opinió, pareix que Serra busca posar cadascú al seu lloc. Des de les primeres amistats fins a les més tardanes, també als amics polítics, o als amics religiosos, als mitjans de comunicació —sobretot diaris i editorials— i, en definitiva, a tots aquells que van ser influència de Fuster o influenciats per aquest.
Dintre d’aquesta voluntat de posar cadascú al seu lloc, l’autor sembla dir «si preguntarem per les amistats de Fuster una vegada mort, apareixeria tothom, però anem a posar els punts damunt les is.»
Potser la meua visió de l’obra no siga l’adequada i la voluntat no passe més que per voler contar una part de la vida del nostre autor més conegut. Malauradament, si així fos, Serra em decebria. I, coneixent el fi gust de l’autor per la crítica mordaç i la incitació a la reflexió, la seua voluntat —l’haja encertat jo o no— no és de ben segur gens epidèrmica, com abans he volgut reflectir per a no dir-li a vosté de primeres que es troba davant una obra que el farà gaudir i pensar —i per aquest ordre.
V. S. M.
(Sueca, 4III-2013)
-
«Nació i identitats. Pensar el País Valencià». Presentació a València
Ahir al vespre vaig assistir en el
Col·legi Major RectorPeset de la Universitat de València, a la presentació i col·loqui d'un interessantíssim projecte de llibre col·lectiu sobre la identitat valenciana, publicat per la prestigiosa editorial valenciana
Afers:
Nació iidentitats. Pensar el País Valencià. La seua edició ha estat possible gràcies a la aportació econòmica de 177 mecenes a través d'un micromecenatge de la plataforma
Verkami.
El llibre és una iniciativa de la Fundació Nexe i de l’Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, i consisteix en cinc aportacions diverses i pluridisciplinars escrites per l’historiador Ferran Archilés, el sociòleg Rafael Castelló, el politicòleg Anselm Bodoque, el sociolingüista Brauli Montoya i el sociòleg Vicent Flor sobre aspectes diferents de la conflictiva construcció de les identitats regionals i nacionals al País Valencià. A més, el llibre compta amb un pròleg de Joan Francesc Mira. El llibre recull investigacions en els camps de la sociologia, la història, la ciència política i la sociolingüística escrites per investigadors de procedències diverses i ho fa d’una manera divulgativa i accessible per a tothom.
El llibre conta amb els següents capítols: 1) «La identitat valenciana a l’època contemporània: una perspectiva històrica», per Ferran Archilés (Universitat de València); 2) «La definició nacional de la realitat al País Valencià», per Rafael Castelló (Universitat de València); 3) «Les elits polítiques i la qüestió valenciana», per Anselm Bodoque (politòleg); 4) «Identitat valenciana i transmissió del valencià,» per Brauli Montoya (Universitat d'Alacant); i 5) «Trencar per mantenir l’hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana», per Vicent Flor (Universitat de València).
Les interessants exposicions han anat a càrrec de la presidenta del Tirant i la Fundació Nexe, Nathalie Torres, que ha obert l'acte, per a prosseguir amb l’editor del llibre Vicent Olmos, que ha fet una exposició de la situació social i política actual que vivim al País Valencià.
A continuació ha estat el politòleg Anselm Bodoque qui ha agafat la paraula, que ens ha parlat de la enorme influència que les elits polítiques han tingut en el desenvolupament polític i social del nostre País en les darreres tres dècades.
Finalment ha segut el sociòleg Vicent Flor qui ens ha donat una xarrada sobre el conflicte identitari valencià, amb interessants aportacions al voltant de l'anomenada Batalla de València.
Després de la cloenda de l'acte fet per la presidenta de la Fundació, ha hagut un interessant col·loqui amb els assistents.
Per a cloure aquest post, m'agradaria fer un breu esment, en unes poques línies, de cada una de les aportacions dels diferents autors arreplegades en el llibre:
—Pròleg de Joan F. Mira: «Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau —si més no perquè tenen un problema menys—, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Es queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la».
—Capítol «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica», de Ferran Archilés: «La relació entre llengua i nació és diferent de la relació entre nació i territori. La legitimació d'un centre de poder sobre el territori és la raó de ser de la nació moderna, mentre que la llengua no és més que un dels possibles atributs legitimadors. Es poden trobar identitats nacionals sense cap fonament lingüístic, però totes les identitats nacionals tenen un compromís territorial: no pot haver-hi una nació sense territori».
—Capítol «Les elits polítiques i la qüestió valenciana», d'Anselm Bodoque: «Al territori castellano-parlant, no hi ha conflicte identitari perquè la supervivència de la llengua pròpia no perilla. És al territori valencianoparlant on hi ha un problema identitari; però, dels quatre elements necessaris perquè el conflicte esdevinga un problema polític significatiu, el País Valencià en té tres (llengua pròpia parlada per una part significativa de la població en la part major d'un territori amb tradició institucional pròpia), però li'n manca un d'essencial: unes elits socials i polítiques prou influents que qüestionen el projecte nacionalista espanyol».
—Capítol «Identitat valenciana i transmisió del valencià», de Brauli Montoya: «La interrupció de la transmissió del valencià en família produïda des del segon terç del segle XIX ha esta conseqüència de la formació històrica d'una sèrie d'actituds negatives generades a partir de la prohibició escolar del valencià en el segle XVIII. Aquestes actituds han passat a integrar-se com un element més de la identitat valenciana heretada en el moments de la reintroducció del valencià en el sistema educatiu a les acaballes del segle XX».
—Capítol «Trencar per mantenir l'hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana», de Vicent Flor: «La pretensió de separar el valencià del conjunt de la llengua catalana té com a objectiu contribuir al procés de substitució lingüística del valencià en favor del castellà. Encara que l'aposta per la preeminència social del castellà sovint no s'explicite en el discurs del blaverisme, quan n'analitzem el contingut no hi ha dubte de l'espai marginal, restringit a usos col.loquials o merament rituals que té el valencià fins i tot en els mateixos textos. L'objectiu de separar el valencià, per tant, no és convertir-lo en una nova llengua normalitzada, sinó que esdevinga un referent identitari relegat a determinats usos socials inequívocament marginals. O, dit d'una altra manera, com més lluny del català, menys valencià».
Lluis Patraix
Fa uns quants mesos el Tribunal Suprem va anul·lar el decret de Francisco Camps que prohibia les emissions de TV3 al País Valencià, ja que la Generalitat Valenciana només pot controlar i sancionar la prestació de serveis de comunicació audiovisual sobre cadenes d'un àmbit no superior al valencià i també les gestionades per la mateixa autonomia valenciana o per entitats a què la Generalitat haja conferit la gestió.Aleshores, ¿com és que el vicepresident de la Generalitat Valenciana, el senyor José Ciscar, amenaça de tallar unes emissions de la televisió pública catalana (que encara no s'han représ) en cas que la dita televisió no empre el terme «Comunitat Valenciana» si no té competències per a fer-ho? Si és obvi que no pot fer-ho, ¿què s'amaga darrere l'anunci del vicepresident?Tornem al títol de l'article i completem la frase: «Si TV3 diu... País Valencià (o no diu Comunitat Valenciana), el consell tallarà les emissions de TV3», i sense que el fetge se'ns altere, fem una altra pregunta elemental: ¿A quina època recent de la societat valenciana ens remet el binomi denominador País Valencià-Comunitat Valenciana? Com que la resposta també és òbvia, no ens hi entretindrem gens ni miqueta. Recomane, però, una lectura atenta del llibre del sociòleg Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalnisme i identitat valenciana [editorial Afers] per a entendre com es va gestar un conflicte que va molt més enllà d'un parell de denominacions de l'autonomia valenciana, ja que ambdues apel·lacions, que no són neutres, representen la plasmació de dues visions enfrontades que es disputen la centralitat ideològica i, per tant, el domini social del País Valencià.
Per a cloure aquest post, m'agradaria fer un breu esment, en unes poques línies, de cada una de les aportacions dels diferents autors arreplegades en el llibre:—Pròleg de Joan F. Mira: «Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació en pau —si més no perquè tenen un problema menys—, però potser a nosaltres no ens ha tocat aquesta felicitat. Es queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la».—Capítol «La identitat valenciana a l'època contemporània: una perspectiva històrica», de Ferran Archilés: «La relació entre llengua i nació és diferent de la relació entre nació i territori. La legitimació d'un centre de poder sobre el territori és la raó de ser de la nació moderna, mentre que la llengua no és més que un dels possibles atributs legitimadors. Es poden trobar identitats nacionals sense cap fonament lingüístic, però totes les identitats nacionals tenen un compromís territorial: no pot haver-hi una nació sense territori».—Capítol «Les elits polítiques i la qüestió valenciana», d'Anselm Bodoque: «Al territori castellano-parlant, no hi ha conflicte identitari perquè la supervivència de la llengua pròpia no perilla. És al territori valencianoparlant on hi ha un problema identitari; però, dels quatre elements necessaris perquè el conflicte esdevinga un problema polític significatiu, el País Valencià en té tres (llengua pròpia parlada per una part significativa de la població en la part major d'un territori amb tradició institucional pròpia), però li'n manca un d'essencial: unes elits socials i polítiques prou influents que qüestionen el projecte nacionalista espanyol».—Capítol «Identitat valenciana i transmisió del valencià», de Brauli Montoya: «La interrupció de la transmissió del valencià en família produïda des del segon terç del segle XIX ha esta conseqüència de la formació històrica d'una sèrie d'actituds negatives generades a partir de la prohibició escolar del valencià en el segle XVIII. Aquestes actituds han passat a integrar-se com un element més de la identitat valenciana heretada en el moments de la reintroducció del valencià en el sistema educatiu a les acaballes del segle XX».—Capítol «Trencar per mantenir l'hegemonia del castellà. Secessionisme lingüístic i identitat valenciana», de Vicent Flor: «La pretensió de separar el valencià del conjunt de la llengua catalana té com a objectiu contribuir al procés de substitució lingüística del valencià en favor del castellà. Encara que l'aposta per la preeminència social del castellà sovint no s'explicite en el discurs del blaverisme, quan n'analitzem el contingut no hi ha dubte de l'espai marginal, restringit a usos col.loquials o merament rituals que té el valencià fins i tot en els mateixos textos. L'objectiu de separar el valencià, per tant, no és convertir-lo en una nova llengua normalitzada, sinó que esdevinga un referent identitari relegat a determinats usos socials inequívocament marginals. O, dit d'una altra manera, com més lluny del català, menys valencià».Lluis PatraixLa paella mecànica (Vilaweb), 11-V-2013
