Editorial Afers

L'Editorial Afers, acaba de traure un nou llibre en la seu col·lecció «Recerca i pensament». Es tracta d'Escriure el desig. De ´La Celestina' a Maria-Mercè Marçal, de la catedràtica de literatura francesa i d'estudis de gènere de la Universitat de Barcelona, Marta Segarra.

Es diu que un dels primers sentits de «desitjar» en llatí era «deixar de contemplar les estrelles»; d’aquí vingué el sentit moral de «constatar l’absència d’alguna cosa» i, més tard, la idea prospectiva de cercar allò que ens manca. Des del seu inici, tant la literatura com el cinema glorifiquen la força del desig com a llei principal de la conducta humana i com a mesura per a jutjar les persones, fora de tota norma social o moral. Escriure el desig analitza diverses representacions literàries i cinematogràfiques de la tensió entre el jo i l’altre fascinant o terrible, un impuls que s’identifica amb el desig i es materialitza de diverses maneres, des del desig de travessar els límits que ens separen d’aquest altre fins al de posseir-lo o d’anul·lar-lo com a altre. El desig no només és portador de vida i de mort, sinó que a més actua de manera misteriosa i contradictòria. Aquest llibre no té una pretensió exhaustiva i ni tan sols representativa de la història literària o fins i tot de l’època contemporània. Tots els textos llegits, però, coincideixen a qüestionar una concepció del subjecte que el defineix com una entitat estable, no exempta de tensions i tanmateix capaç de dominar les forces que destrueixen la seva unitat i coherència, unes forces que es resumeixen sovint en la categoria del desig. Alguns dels textos proposen implícitament una nova concepció del subjecte, més enllà del conflicte entre el domini i la seva pèrdua fatal, i doncs obren la possibilitat de concebre’l d’una altra manera, cosa que implicaria renunciar a la il·lusió d’unitat i d’estabilitat.

Marta Segarra, catedràtica de literatura francesa i d’estudis de gènere a la Universitat de Barcelona, dirigeix la Càtedra Unesco Dones, Desenvolupament i Cultures a la UB i és investigadora associada a la Université Paris 8. S’interessa per la literatura escrita per dones, la crítica i la teoria feministes i la literatura francesa, espanyola i catalana contemporànies, a més de les relacions entre literatura, cinema i pensament. Ha publicat assaigs que s’emmarquen en aquests camps, en anglès, francès, castellà i català. Entre els més recents es troben els llibres: Repensar la comunidad desde la literatura y el género (2012), Nouvelles romancières francophones du Maghreb (2010) i The Portable Cixous (2010). Dirigeix la col·lecció «Mujeres y culturas» d’Icaria Editorial i la revista internacional Expressions maghrébines. Va rebre el premi Icrea Academia 2009.

Miquel Rosselló

Des que he vaig llegir per primer cop la paraula m'hi vaig enamorar: ultralocal.

D’allò local a l’universal és una nova proposta del Grup Mirmanda. Ells mateixos ho defineixen: «Es tracta d’un assaig col·lectiu que, des d’angles diversos, exposa la idea de l’ultralocalisme tal com anys enrere afirmava un tal Dalí o un tal Deulofeu, entre altres: Cal partir d’allò local per accedir a la universalitat» (assaig editat per editorial Afers, a càrrec d'Òscar Jané i Xavier Serra) [Ultralocalisme. D'allò local a l'universal].

No és formidable?

A mi un dels fenòmens que més m'apassionen del nostre país és la convivència que patim amb els cosmopolites de saló. En un país amb una llengua i una cultura pròpies hi ha qui es passa tota la vida sense interessar-s’hi gens ni mica, com si fossin les bosses d'escombraries del veí (A més, cal tenir en compte que una part prou estimable d'aquests passa de la indiferència i el menyspreu a l'odi perpetu davant de qualsevol mínima expressió de catalanitat). Viuen en un país del qual ho desconeixen tot: la seva cultura, les tradicions, la història, el folklore —els posa dels nervis, pobra gent, qualsevol mínim contacte amb les expressions més populars de la terra. És un cas d'indigència cultural absoluta, total. Els crea urticària la seva pròpia història —vull dir, la història de les bosses d'escombraries. Els rebota tot el que no sigui espanyol i en castellà, que, simplement pel fer d'expressar-se en aquella llengua, ja compleix automàticament les condicions d'universalitat, modernitat i contemporaneïtat.

És un fenomen relativament recent. Des de la Renaixença a ningú mínimament civilitzat se li hauria acudit mai una cosa semblant. Qualsevol altra opció hauria estat rebutjada per provinciana, mesetària i rància. Per això Catalunya viu en el primer terç del segle XX, quan retroba la seva ànima, l'explosió d'art i civilització més extraordinàries de la seva història. Per això, l'ultralocalisme pot ser, probablement, l'«isme» que ens permet connectar amb la tradició trencada pel franquisme i que ens porta, rejovenit i airejat, a seguir la cadena del modernisme i el noucentisme i, per tant a una nova explosió de creativitat i excel·lència.

Per produir una obra universal cal estar arrelat a algun lloc. Només hi ha una via per arribar a l'autèntic cosmopolitisme: crear un món màgic i universal a partir del tros de terra on es viu. Josep Pla o Joan Miró o Lluís Domènech i Muntaner o Eduard Toldrà. O Pujols o Deulofeu, esclar. És precisament quan es juga la carta espanyola, quan s'abdica de la llengua i la cultura del teu país per agafar les d'un altre, que ho perds tot, perquè és impossible crear res si no pertanys enlloc.

«Ser ultralocal és creure que la cultura pròpia pot transcendir de manera universal» afirmava Òscar Jané fa poc en una entrevista al Punt Avui. Fantàstic, esclar que sí! Si els catalans podem aportar alguna cosa a la humanitat només ho podem fer com a catalans, com a radicalment catalans.

Els ultralocals pensen plantejar batalla als cosmopaletes -una altra troballa lèxica extraordinària-. Que la sort ens acompanyi. Preparats? Que comenci la partida!

Quim Torra

Catalunya Oberta (22-V-2013)

Des del primer dia que la dreta va ocupar el palau de la Generalitat, es va embarcar en una croada en «defensa de la identidad valenciana», que no es conformava d’haver imposat la simbologia regionalista a nivell institucional, sinó que pretenia eradicar qualsevol dissidència, per minoritària que fos, en la societat civil. És difícil trobar un altre qualificatiu per a aquesta actitud tan excloent que no siga el de totalitària. I cínica: des les institucions es qualifica de nazis els partidaris dels Països Catalans, alhora que es ret homenatge a la DivisiónAzul, com si hagués estat, sota les ordres de Hitler, una força en missió humanitària. Això ha estat la norma del govern del PP i llibres com No mos fareu catalans de Francesc Viadel n’han alçat una acta detallada. Però en les darreres setmanes, l’acumulació d’aquesta mena d’actuacions, des del silenci davant les agressions contra la celebració de l’Any Estellés a la darrera iniciativa legislativa per perseguir la denominació «País Valencià», han fet pensar en una inflexió, en una radicalització que evocaria les tensions de l’anomenada Batalla de València.

És evident que, davant l’amenaça creïble de perdre les properes eleccions, des del govern autonòmic es tracta de reactivar l’anticatalanisme per cohesionar al seu voltant una majoria social i, sobretot, per satanitzar les forces més dinàmiques de l’oposició. Voldrien amagar sota els plecs de la Senyera (amb majúscules) unes misèries que, com diuen les enquestes, els passaran factura. La qüestió, doncs, no és si la dreta serà tan sectària i irresponsable d’engegar una nova Batalla de València, ni que siga dins d’uns límits que eviten derives massa desestabilitzadores. Això podem donar-ho per descomptat. El problema és si es donen les condicions socials i polítiques perquè aquesta maniobra puga reeixir. Afortunadament, el País Valencià d’avui no és el de fa quaranta anys, i hi ha raons per pensar que l’intent de repetir la Batalla de València farà bona la dita de Marx que la història es repeteix, però primer com a tragèdia i després com a farsa.

D’entrada, hi ha el rerefons de la crisi econòmica, d’un malestar social que té paral·lelismes amb la situació dels anys setanta. Ja sabem massa bé que les ideologies reaccionàries i irracionalistes, com és el blaverisme, poden manipular les angoixes d’àmplies capes socials en contra de les alternatives progressistes. Ja fa temps que Vicent Bello, en el seu assaig Pesta blava, va desmuntar l’anticatalanisme posant de relleu les seues ressonàncies feixistes, i, més recentment, Vicent Flor, amb Noves glòries a Espanya [Afers], l’ha analitzat sota el prisma acadèmic dels moviments populistes conservadors. La ideologia anticatalanista, doncs, podria servir de nou per als propòsits d’una dreta local que, com a les acaballes del franquisme, veu perillar la seua hegemonia política. Però tot i la gravetat de la crisi econòmica actual, la situació social dels anys setanta estava més dislocada, almenys en un sentit: en aquells moments es viva sota l’impacte desestructurador d’una modernització social que es manifestava en una industrialització i una urbanització accelerades. Les pors del sectors populars que van ser captats per l’anticatalanisme eren, segurament, més profundes que la incertesa econòmica, i només serien comparables amb les que pot generar actualment la immigració estrangera. Sense que puga menystenir-se el perill d’una confluència entre la xenofòbia de l’extrema dreta i el blaverisme radical —tot i que hi ha manifestacions d’aquesta peculiar cooperativa política—, el terreny no és el mateix dels anys setanta, i és poc probable que el malestar social d’avui puga alimentar les teories conspiratives anticatalanistes.

En els anys de la Batalla de València hi havia encara un altre factor rellevant: el context polític del conjunt de l’Estat, la definició del que se n’ha dit el «model territorial». Sempre s’ha sospitat que des d’instàncies superiors, les que movien els fils a Madrid, es va alimentar la crispació valenciana per evitar qualsevol mena de confluència política entre el País Valencià i Catalunya, o almenys l’aparició en el dòcil Levante Feliz d’un nou focus de reivindicació nacionalista. La prohibició constitucional de la federació de comunitats autònomes només podia referir-se als Països Catalans, una mesura segurament preventiva, perquè aquest projecte, en la seua dimensió política, només estava en l’agenda de partits minoritaris. L’únic paral·lelisme que trobaríem en l’actualitat seria que davant l’avanç de l’independentisme a Catalunya, des de les instàncies fosques de l’Estat es decidís revifar l’anticatalanisme per atallar qualsevol vel·leïtat sobiranista del País Valencià. Aquest tampoc no sembla ser el panorama polític a curt termini, així que és dubtós que els intents locals de reeditar la Batalla de València tinguessen un suport suficient des de fora de les fronteres autonòmiques.

Si les condicions diguem-ne objectives dificulten la repetició d’aquell episodi històric, la dreta actual tampoc no disposa dels instruments per fer de la malfiança o del prejudici socialanticatalà una veritable ideologia mobilitzadora: per això va caldre la manipulació massiva de l’opinió pública i la inversió en violència al carrer. És molt dubtós que avui dia algun mitjà de comunicació puga tenir la influència nefasta de Las Provincias de María Consuelo Reyna o que la societat i les institucions —incloent-hi les europees— acceptassen la reaparició d’un terrorisme blaver de baixa —i de no tan baixa— intensitat: hi hagué bombes, no ho oblidem. Sense la impunitat amb què es va fer ús d’aquests instruments de coerció que anul·laven i estigmatitzaven alhora les víctimes no hi hauria hagut Batalla de València, i és molt difícil que puga repetir-se. En definitiva, la maduració democràtica i la pluralitat de la societat valenciana, amb totes les seues mancances, i el mateix desgast del discurs anticatalanista —impugnat fins i tot per sectors empresarials—, són factors que permenten pensar que la Batalla de València, si arribava a repetir-se, ho faria com a farsa, com un sainet grotesc o destarifat. Per desgràcia no poden excloure’s els brots de violència feixista tenyida de blaverisme, però difícilment comptaran amb un suport massiu. El PP està abocat a perdre el govern de la Generalitat, però no caurà del poder, caldrà desallotjar-lo amb mobilitzacions i, finalment, amb el vot. I ací l’actitud dels partits de l’oposició serà molt més decisiva que els intents de ressuscitar el fantasma del catalanisme. Caldrà comptar amb les discrepàncies ideològiques i les legítimes aspiracions de cada forçapolítica, i fins i tot dins mateix de les que tenen una composició més plural, però sense oblidar que desallotjar la dreta de les institucions és l’objectiu estratègic comú i necessari per a una regeneració democràtica, sense la qual no pot pensar-se en cap futur per al país. Si intenten encetar una nova Batalla, la millor arma serà la intel·ligència i l’entesa de les forces valencianistes i de progrés.

Pau Viciano

País Valencià, segle XXI (19-V-2013)

Xavier Aliaga

Sota la Creueta (16-V-2013)

Fa uns quants mesos el Tribunal Suprem va anul·lar el decret de Francisco Camps que prohibia les emissions de TV3 al País Valencià, ja que la Generalitat Valenciana només pot controlar i sancionar la prestació de serveis de comunicació audiovisual sobre cadenes d'un àmbit no superior al valencià i també les gestionades per la mateixa autonomia valenciana o per entitats a què la Generalitat haja conferit la gestió.

Aleshores, ¿com és que el vicepresident de la Generalitat Valenciana, el senyor José Ciscar, amenaça de tallar unes emissions de la televisió pública catalana (que encara no s'han représ) en cas que la dita televisió no empre el terme «Comunitat Valenciana» si no té competències per a fer-ho? Si és obvi que no pot fer-ho, ¿què s'amaga darrere l'anunci del vicepresident?

Tornem al títol de l'article i completem la frase: «Si TV3 diu... País Valencià (o no diu Comunitat Valenciana), el consell tallarà les emissions de TV3», i sense que el fetge se'ns altere, fem una altra pregunta elemental: ¿A quina època recent de la societat valenciana ens remet el binomi denominador País Valencià-Comunitat Valenciana? Com que la resposta també és òbvia, no ens hi entretindrem gens ni miqueta. Recomane, però, una lectura atenta del llibre del sociòleg Vicent Flor Noves glòries a Espanya. Anticatalnisme i identitat valenciana [editorial Afers] per a entendre com es va gestar un conflicte que va molt més enllà d'un parell de denominacions de l'autonomia valenciana, ja que ambdues apel·lacions, que no són neutres, representen la plasmació de dues visions enfrontades que es disputen la centralitat ideològica i, per tant, el domini social del País Valencià.

Si entenem, consegüentment, on ens situen les declaracions del Consell, potser entendrem millor quines són les intencions amb què les fa i quina és l'estratègia que farà servir per a continuar tenint el domini social del nostre poble. I davant d'això, el que ens hem de preguntar els valencianistes és si tornarem a repetir els mateixos errors —ara que tenim la perspectiva de la història i uns quants estudis sobre la qüestió—, per a continuar regalant als nacionalistes espanyols de dretes el domini social sobre la societat valenciana. Domini que, a més, li resulta cabdal perquè des del control de les institucions i dels mitjans de comunicació que en depenen, no solament continua fent prevaldre la visió del nacionalisme espanyol a la societat valenciana, sinó que boicoteja la recuperació de la llengua i la cultura pròpia del poble valencià i manté un model econòmic que ens subjuga als interessos de Madrid-Espanya i que ens impedeix als valencians tindre recursos propis per a atendre serveis bàsics com ara l'educació, la sanitat i els serveis socials.

Així doncs, si des del progressisme valencianista no s'entén que les polítiques regressives del Partit Popular en els serveis bàsics i el model econòmic nefast basat en la rajola han estat possibles gràcies a haver dominat la societat valenciana mitjançant un discurs identitari que no hem sabut contrarestar, tornarem a repetir els errors del passat, ja que si tan bons resultats li ha donat en el passat, ¿per què no hauria de donar-li'n ara? ¿La prova? Les declaracions del Consell sobre TV3. Així doncs, mentre aquest flanc quede obert, cada volta que el Partit Popular o el partit espanyolista de torn que domine la Generalitat, veja amenaçats la supremacia i el control de les institucions valencianes tornarà a fer servir el recurs que tan bé li ha anat des que va començar la transició i que condemna el poble valencià a uns indicadors de qualitat de vida cada vegada més allunyats dels països avançats.

¿Quina és la millor manera de bastir un discurs alternatiu a la retòrica demagògica blavera? A parer meu, des de la contradicció flagrant que suposa que un nacionalista espanyol adopte la vestimenta de «el más valenciano», però també, i si em permeten el símil futbolístic, des de la creació d'un discurs que faça que el nacionalisme espanyol deixe per sempre més de jugar a casa i que d'ara en avant jugue sempre com a visitant, inhabilitant allò que tants rèdits els ha proporcionat. Com que no vull que la reflexió quede conceptualitzada teòricament, posaré un exemple pràctic d'actualització d'estat del Facebook:

«Mentre milers de persones es reunien a la plaça de la mare de Déu de la capital valenciana, al president de la Generalitat els 43 morts de laccident del metro li mereixen tal respecte que no reobrirà la investigació. Ara bé si els catalans diuen País Valencià, aleshores agafarà la destral i tallarà el senyal de TV3. La vida és qüestió de prioritats.»

¿Què hi ha en aquest comentari? Ací poden haver-hi diferents interpretacions, però em fa l'efecte que un petit resum de l'article: la denúncia d'un discurs anticatalanista ranci dels senyors que ens governen per a mantenir-se en el poder coste el que coste, mentre hi ha problemes greus en la societat valenciana dels quals es desentenen. I ací és on rau la nostra força, perquè nosaltres, els valencianistes, a diferència d'ells, no volem ocupar el poder per ocupar-lo, sinó per transformar la societat valenciana en una societat oberta, dinàmica, pròspera i valenciana que augmente la qualitat de vida de tots els valencians, també dels qui se senten únicament espanyols. Ara bé, si no trenquem l'hegemonia discursiva blavera del nacionalisme espanyol —cosa que, com mostra el paràgraf anterior, no és gens difícil d'aconseguir— en cas que el nacionalisme espanyol perda el poder a causa de la conjuntura econòmica actual, preparem-nos a una oposició identitària ferotge del PP valencià en els mateixos termes que durant els anys 80 amb resultats coneguts: tornar a ser «los más valencianos» i governar no sé quantes legislatures més amb el que pressuposa això d'involució lingüística, social, de drets laborals, educatius, sanitaris, etc., del poble valencià i de subjugació, marginació, etc., d'un valencianisme polític, social i cultural. I estarem d'acord que deixar que l'espanyolisme s'impose per errors propis dels mateixos valencianistes seria una cosa imperdonable. Així doncs, ha arribat l'hora de dur la veu cantant en el debat discursiu, ara que el valencianisme es prepara per a ser alternativa de govern, tal com ja fa anys van fer el nacionalisme basc i català en les societats respectives.

Jaume Flor

Fundació Nexe (6-V-2013)