Editorial Afers

Xavier Díez

La bitàcola de Xavier Diez (13-VI-2013)

No voldria pas encetar (de nou) el (vell) debat de què és i per a què serveix la crítica literària, però la figura de Francesc Calafat (Bellreguard, 1960) em servirà per exemplificar el que a mi em sembla que hauria de ser un bon crític literari. Països de paper (Afers) és una antologia de textos crítics i assagístics sobre literatura catalana —una concepció global i generosa, ben entesa per Calafat, lluny de qualsevol distorsió política i dins el concepte d'un filòleg, d'un científic de la llengua i la literatura: «la narrativa valenciana és una part de la narrativa catalana, perquè una literatura és una llengua, una llengua literària per ser més precisos. Per tant, és difícil d'entendre la narrativa valenciana al marge de la literatura catalana.» (Ja sé que el meu comentari pot pecar d'obvi, però en els temps que vivim crec que cal remarcar-ho.)

Així, Països de paper és, d'una banda, el testimoni de la feina ingent que Calafat ha desenvolupat al llarg dels anys des de Caràcters, El País (la secció «Quadern» de l'edició valenciana) o El Temps. De l'altra, suposa un reordenament del seu discurs crític d'entendre la literatura i la llengua, un recorregut pels aspectes més destacables de la seva feina i una catalogació de les lectures que conformen el més preable de les nostres lletres. I ho fa en quatre blocs: els clàssics universals (Shakespeare, Dante, Joanot Martorell, Montaigne, Camus, Baudelaire...), la narrativa valenciana contemporània, la poesia catalana en present i una evocació de Joan Fuster (que li serveix per parlar de la crítica). La selecció no és pas arbitrària, sinó que està supeditada a una interrelació textual i discursiva, en què fins i tot els clàssics triats esdevenen objectivats des d'un punt de vista «modern», és a dir, tradició renovadora que des de la nostra perspectiva ha guanyat noves lectures, complementàries i vàlides per al nostre context. Així, si Montaigne i els seus Assaigs «inauguren la literatura del jo i la d'idees», Baudelaire «és considerat un dels primers escriptors que dóna categoria artística a la metròpoli i a la massa anònima que hi campa.»

Però potser aquesta primera part del llibre és molt més còmoda d'escriure per a un filòleg, perquè es tracta d'obres de les quals ja existeixen diversos corrents valoratius que es poden consultar i ponderar. Possiblement, l'activitat més complexa és la crítica o ressenya contemporània, ja que l'obra que analitza no té encara el recorregut temporal suficient com per aferrar-se a una visió molt parcial. És on Calafat demostra els valors que m'agrada ressaltar com a vàlids per no caure en la crueltat gratuïta o el ridícul al cap d’un temps (que és qui, a capdavall, esdevé el millor crític), per esdevenir equànime i entregar al lector una valoració al més objectiva possible, sense oblidar que rere el llibre hi ha un esforç no del tot balder, i rere el crític hi ha un lector amb fílies i fòbies. A banda d'haver-nos demostrat amb escreix que disposa d'un gruix de lectures ben païdes (sobretot de lectures clàssiques per no caure en tòpics o ingenuïtats), demostra una voluntat relativitzant, que té en compte tant aspectes positius com negatius, un sentit senzill i directe de la contextualització en una realitat i una tradició compresa i assimilada amb escreix. Així, de la mateixa manera que pot picar el crostó d'un autor de llarga trajectòria que no dóna el millor en determinades obres per mandra o deixadesa, amb els autors joves de vàlua estimable però manca de temps esdevé temperat i encoratjador. El que és cert és que sigui l'un o l'altre, Calafat sap veure encerts i errors en el tant per cent adequat: una obra mai serà esplèndida o espantosa en un cent per cent.

En l'apartat dedicat a la narrativa valenciana, un dels grans encerts representa l'establiment d'un corpus literari i una revalorització d'aquest corpus, tenint en compte les dificultats per arribar a establir-se. Així, als noms evidents de Joan Francesc Mira, Josep Piera i Ferran Torrent, hi suma el pes d'obres ja clàssiques i de representants d'una modernització qualitativa de la prosa valenciana amb la represa democràtica: Josep Lozano (amb la punta de llaça que significa Crim de germania), Vicent Usó, Francesc Bodí, Martí Domínguez o Manuel Baixauli, entre altres.

Però el que més m'ha sorprès de Francesc Calafat és la capacitat d'esquematitzar èpoques, corrents i gèneres. Ho demostra a la part dedicada a la poesia. Potser algú criticarà l'aspecte reduccionista que tenen els esquemes, però en un panorama tan densificat i voluble com és la poesia catalana s'agraeix l'esforç que hi fa, que potser queda una mica allunyat en el temps (l'obra més propera que s'hi ressenya és del 2004, Magrana, de Joan Navarro), però que té la virtut de no deixar-se cap d'aquells noms en actiu que, qui més qui menys, acorda que representen els millors valors de la poesia catalana dels darrers trenta anys.

No voldria estendre'm amb més consideracions, que no sigui agrair l'aparició d'aquest llibre, que ens presenta l'esforç d'un analista de la literatura fi, esforçat per fer-se entendre i fer-nos-la entendre, que potser només interessarà a gent del ram, però que per als necessitats d'un cert guiatge a l'hora de triar lectures estimables esdevindrà un dels millors referents, sobretot per la fluïdesa i claredat amb què Calafat escriu i descriu.

David Madueño Sentís

Llunàtic (12-VI-2013)

En 1976, i amb motiu de la publicació de La via valenciana [reeds. Afers, 2001 i 2003], Ernest Lluch afirmava que Nosaltres, els valencians separava la  prehistòria de la nostra història. No cal dir que darrere d’aquesta afirmació hiperbòlica feta en un estudi amb què Lluch tractava de demostrar que la industrialització del País Valencià no havia sigut tan feble com creia Fuster, hi havia un reconeixement implícit a la importància d’un llibre que com el de Fuster marcà un abans i un després en el relat de la nostra identitat.

Amb la perspectiva del temps transcorregut, i com a resultat de més d’una dècada d’anàlisi aprofundida de l’obra de Fuster, el professor Ferran Archilés ha tret a la llum Una singularitat amarga [Afers], un ambiciós estudi en què a partir d’una visió teòrica i historiogràfica «renovada sobre el significat de les identitats nacionals i regionals», qüestiona algunes de les bases que portaren Fuster a plantejar allò de l’«anomalia», la visió d’un país «a mig fer».

Ens trobem davant d’un treball eminentment acadèmic, una posada al dia del relat fusterià acarant-lo amb el context en què va ser formulat i situant-lo en el marc interpretatiu dels estudis internacionals més moderns sobre la nació i el nacionalisme. És des d’aquesta perspectiva contextual i interpretativa que el professor Archilés ha exhumat no solament Nosaltres, els valencians, sinó tota la literatura fusteriana al voltant de la identitat.

Archilés veu en la identificació fusteriana de nació i llengua i en el desig de l’assagista de Sueca de forjar la imatge d’una nació «acabada» i «plena», les expressions d’un «essencialisme» que, en tant que formulació d’un ideal projectat des del passat, porta implícita la idea de fracàs, si ens ho mirem des del present. És així com Archilés es pregunta si la narrativa fusteriana de la identitat pot ser llegida «com l’expressió de la insatisfacció per una nació que s’anhela acabada però que es detecta fracassada».

Partint d’aquest eix argumentatiu, i inspirat en els pressupòsits del teòric de la crítica postcolonial Homi Bhabha, el professor Archilés postula que el relat fusterià, com la majoria de les narratives de la identitat, evidencia en el seu mateix desig de normalitat un anhel «permanentment insatisfet». Per a Ferran Archilés, es tracta d’una identitat «nacional», que es retrotrau als temps de la conquesta jaumina i que Fuster convertí en una mena de «ficció fundacional», a partir de la qual inicià un relat de la identitat dels valencians basat en la continuïtat d’un sujecte, el poble valencià, que sovint es confon i se superposa al concepte de llengua.

Parafrasejant el filósof Etienne Balibar, la premissa essencialista fusteriana de concebre la nació com una mena de «substància invariable», uniforme i unívoca al llarg dels segles, és la que es troba al darrere de la major part dels discursos nacionalistes dels últims cent anys i, per extensió, del que bastí el mateix Fuster. Segons Archilés, ens trobaríem davant d’un «supòsit implícit» de la transmissió d’una idea de pervivència nacional sense trencaments i sense fractures, que poc tingué a veure amb la identitat realment existent. És aquesta una dada important a tindre en compte, una influència implícita que, contràriament al que majoritàriament s’ha cregut fins ara, avalaria la tesi que el relat de la identitat fusterià és també deutor d’una llarga tradició d’inspiració romàntica que d’ençà la Renaixança arriba a Fuster a través d’un discurs regionalista contra el qual reacciona però del qual en serva el fil conductor bàsic d’una formulació etnosimbòlica que el mena a definir una «etnicitat», més que no pas una «nació» en el sentit modern del terme.

És aleshores, en el marc d’aquesta formulació, que el passat assoleix una dimensió axial en la mesura que esdevé un espai de convergència al qual acut Fuster des d’un present decadent, en ple franquisme, per a projectar una idea de futur, la idea de Països Catalans, i, per comparació, la concepció de la identitat dels valencians com una anomalia, com el resultat d’una suma de fracassos que d’ençà el segle XIX marcaren la diferència entre la sort que va córrer el País Valencià i el seu contramodel, Catalunya.

Al llarg de les 432 pàgines del seu estudi, el professor Archilés qüestiona la consideració exageradament hiperbòlica que Fuster va fer de la idea d’anomalia basada en els llocs comuns de la visió historiogràfica marxista com el fracàs de la revolució liberal, la visió d’una Renaixença frustrada, la industrialització fallida del País Valencià o la manca d’una burgesia que liderara un discurs nacionmalista a la manera de Catalunya.

En la base de tot aquest argumentari del fracàs, que fins ara sòlament s’havia considerat deutor de l’escola historiogràfica de Vicens Vives, Archilés posa l’èmfasi en la idea de lregeneracionisme espanyol que d’ençà la Generació del 98 i a través de la concepció de l’Espanya d’Ortega y Gasset influí en la visió que Fuster forjà de la identitat dels valencians.

La visió que Archilés es proposa de revisar en un llibre que, més enllà d’interpretacions ortodoxes o revisions particularistes del relat fusterià, apel·la a interpretar-lo dins el context d’«essencialismes identitaris» en què va ser formulat i a qüestionar la idea de nació acabada, que, si bé no invalida el nus central del seu propòsit reivindicatiu, sí que condiciona la seua consistència com a «lectura històrica» de la identitat valenciana en la mesura que remet a una idea de «continuïtat» un tant idealitzada que solapa les «discontinuïtats» que realment la conformaren.

Santi Vallés

Saó, 382 (2013), p. 46

Els llibres sempre han tingut al seu voltant un aurèola romàntica, quasi mística, amb milers de tòpics al damunt. Ja se sap, allò de «més llibres, més lliures» i un etcètera d’idealismes. L’economia, però, no sap de romanticismes. Els editors, menys. Vicent Olmos (Catarroja, 1954) tampoc. Primer historiador centrat en l’època moderna i la historiografia, més tard va consagrar la seua carrera a l’edició de llibres. El resultat no és gens decebedor. Fundà l’editorial Afers, que aposta amb èxit per l’assaig en català  des del 1983, i al voltant de la qual naix la revista Afers. Fulls de recerca i pensament, que ja ha arribat al número 73. A banda, forma part del consell de redacció de revistes com, entre d’altres, L’Espill o Mirmanda. Conscient de la difícil situació que travessa la nostra economia, i més encara el sector editorial valencià, descarta la rendició i es mostra moderadament optimista, amb un punt inevitable d’ironia: «la nostra és una mala salut de ferro». Al capdavall, ell ho sap millor que ningú.

—Aquesta crisi és duríssima per a tots els sectors econòmics i molt per al sector editorial. D’altra banda, les èpoques de crisi sempre són «bones» per a escometre canvis. Tot depèn de la durada. Em sembla que el problema va per a llarg. El sector s’està ressituant; de fet, l’any passat es van crear més editorials noves que els anys anteriors, menudes, això sí. Parle evidentment de les editorials d’aquest país, és a dir, de mitjanes i menudes. Al País Valencià hi ha un bon percentatge d’editorials amb les despeses prou ajustades per a mantenir-nos expectants i poder-nos moure amb certa agilitat. En aquest sentit, m’agradaria que el missatge fóra positiu: els editors estem fent molta feina per adaptar-nos als can­vis. Un dels problemes que te­nim és la manca d’aju­des insti­tucionals: les biblioteques ja no compren llibres, les ajudes a la lectura i a l’edició  —en va­lencià i en cas­tellà— han desa­paregut; les han fulminat.

—Les institucions públiques —con­selleries, diputacions, ajun­­­ta­ments, museus, etc.— van dedicar moltíssims diners a l’e­dició de llibres caríssims, invendibles, que ara mateix deuen omplir grans magatzems, si no és que els han re­ga­lat. Si al total de despesa pública en edicions de llibres descomptes les despeses per a aquest tipus d’obres, no queden tantes ajudes com podria semblar. En­guany, per primera vegada, les subvencions a l’edició i la compra de llibres per part de les biblioteques públiques han baixat molt. Un altre tema és la manca de capacitat de les institucions per a gestionar les ajudes. Fa anys, a canvi de les subvencions es lliuraven exemplars a la Con­selleria i ells els distribuïen a les biblioteques, etc. Fa anys que ja no volien ni els llibres. Una mala gestió…!

—No, eixa idea no és certa. La nostra és una cultura poc subvencionada i, a més a més, per desgràcia, amb pocs usuaris. Si ara les subvencions baixen, l’única possibilitat de subsistir és que ho compensen els usuaris privats consumint més... Els editors hem de fer un esforç per fer arribar els llibres al públic. Si pensem que ens han de salvar només les ajudes públiques, estem perduts.

—La clau és que hem sabut trobar el nostre públic, fidelitzar-lo —ens ha ajudat molt la revista, de la qual portem 73 números i tenim 300 subscriptors—, i l’ús que fem de plataformes alternatives, com les xarxes socials, on procurem estar molt presents. Ja no busquem llibres, els llibres ens busquen. Per això, els darrers anys, hem augmentat les presentacions arreu del país. En alguns casos, moltíssim, com ara les de Noves glòries a Es­panya, de Vicent Flor, que ha sigut el nostre best-seller, o els dos volums de Bio­grafies parcials de Xavier Serra, dels quals també n’hem venut una bona quantitat. De fet, potser un 15% dels llibres que hem venut ha sigut a les presentacions.

—La majoria els venem a Catalunya, on els índexs de lectura en català i de compra de llibres en català són més alts. Però el País Valencià i les Illes Balears, amb índexs de lectura molt més baixos, fallen. Els canals d’inter­canvi de productes culturals entre tots els territoris de llengua catalana s’està fragmentant cada dia més, i això afecta irreversiblement la cultura en general, especialment el sector editorial.

—El problema no és que hi estiga lligat —de fet, passa el mateix amb el castellà—; el problema és el trencament en la continuïtat lectora després de l’institut. Els xiquets acaben l’escola i deixen de llegir i de comprar llibres. No debades, una de les regions d’Eu­ropa amb nivells més baixos de lectura —no només en català— és el País Valencià.

—Sí, tenim el repte d’arribar a la gent sense mitjans que ens hi ajuden. I sense deixar-ho tot en mans de la xarxa o del llibre electrònic, del qual no sóc massa partidari, perquè pense que a la llarga juga en contra nostra.

—El llibre electrònic com a tal ha deixat d’estar de moda o ho deixarà d’es­tar aviat; ara el que comença a desenvolupar-se són les vendes —o les consultes— de llibres a través del «núvol», una iniciativa, evidentment, de les grans plataformes digitals. Si com a editors entrem en eixe joc tenim molt a perdre, perquè els guanys se­ran per a les plataformes (Amazon, Google, o qui siga). Acabarem fent llibres (triant-los, corregint-los, maquetant-los, editant-los, etc.) perquè els beneficis s’escapen als distribuïdors que operen a través de la xarxa. Aquestes plataformes juguen en contra dels petits editors, com ara els valen­cians, no ho oblidem.

—Sí, les estadístiques indiquen que puja la venda de llibres electrònics, però és poca cosa encara a nivell quantitatiu. Ací, els preus dels llibres electrònics, a més a més, són alts encara. Cal esperar... El llibre electrònic es menjarà només un tipus concret de publicació, com les enciclopèdies, que ja han desaparegut. Ara, el que sí que pot fer el nou món digital és col·locar al seu lloc l’edició en paper, moderar-la. Hi ha hagut una inflació en l’edició de llibres en paper, un remolí en què novetats tapen novetats amb una velocitat brutal.

—Sí, el que va fer accelerar la cultura de la gratuïtat va ser la xarxa. Fa vint anys ningú no pensava que un llibre o un diari hagueren de ser debades. Com deia abans, ens hem d’acostumar que, si volem un llibre o volem consumir qualsevol altre producte cultural, haurem de pagar... I llegir o anar al teatre...

—L’única manera de vendre llibres ara mateix és fer-los bens fets, fer bones tries i tindre una idea clara de quina editorial vols i quina editorial tens, és a dir, ser conscient que edites uns llibres determinats per a un públic determinat. I cal saber trobar-lo.

—La nostra és una mala salut de ferro. Com moltes editorials menudes, notem menys la crisi que les editorials grans, o ens podem resituar millor. Un dels nostres problemes —i ben greu— és que la Generalitat ha estat més de dos anys sense pagar les subvencions que ens devia, concretament des del 2010, a més que hi ha una forta crisi econòmica, i que cada vegada la gent compra menys llibres, i em sembla que en llegeix menys. Això posa en perill moltes editorials. Haurem de reajustar la producció, editar algun títol menys, adaptar-nos... Ara bé, com que la nostra estructura és assumible, doncs espere que ens mantindrem, amb dificultats, però ens mantindrem.

—Jo sóc historiador, i als historiadors ens interessen aquests tombants de crisi —que són també de reformes profundes— perquè és quan es produeixen els canvis. Això és el que està passant ara mateix, el que estem vivint. Està canviant tot i no tenim altre remei que canviar nosaltres, adaptar-nos o fins i tot protagonitzar alguns dels canvis.

—Més o menys. Podríem dir «canviar-ho tot perquè la gent continue llegint llibres», que és el que fem els editors. Simplement, fem llibres perquè la gent llegisca, perquè ens estimem el país, no per fer-nos rics. Vull dir que les in­versions en aquest «negoci» no farà rics als editors valencians que editem en català. Ni ho pretenem. Si fóra així, potser ens hauríem d’haver dedicat a la construcció, per exemple...

Carles Fenollosa

Caràcters, 63 (2013), pp. 3-4

Josep Palomero

El Periódico Mediterráneo (2-VI-2013), p. 10